L'opció del raïm negre

La vinya, com qualsevol altre conreu, evoluciona d'acord amb uns condicionants propis del moment. I és clar que no es poden plantar i arrancar ceps com si es tractés d'un conreu d'enciam, per exemple.

La implantació d'una vinya té un cost elevat, per una vida productiva d'uns 20-25 anys. I això fa que s'hagi de planificar una plantació nova des de la preparació del sòl, el binomi peu-varietat, densitat de plantació i la conducció dels ceps. Un error en l'elecció de la vinífera, però, pot condicionar molt la viabilitat de la vinya com a tal. S'ha de considerar, en tot moment, la productivitat, la qualitat i la destinació del raïm. Que vol dir una seguretat de venda i un preu que garanteixin la continuïtat del conreu i de l'explotació.

El cava ha donat lloc a una proliferació dels raïms blancs xarel.lo, macabeu i parellada, perquè aquestes varietats han estat escollides per elaborar el vi base destinat al cava. I això ha donat una empenta endavant al raïm blanc que ha tingut el raïm negre oblidat. Més aviat que el cava ha marcat una línia de viabilitat i de continuïtat per a la vinya de les varietats esmentades. El cava ha absorbit una gran part de la producció del raïm penedesenc. Ha aportat un nivell de riquesa al camp penedesenc i ha fet una opció per unes varietats blanques. No és estrany, doncs, que la majoria de viticultors hagin buscat en el raïm blanc un lloc per assegurar la rendibilitat de les seves explotacions. I, amb raó, es pot dir que el cava ha estat un motor important per a la viticultura penedesenca.

Però s'ha d'entendre que les possibilitats del cava tenen unes limitacions i no es pot demanar que absorbeixi tota la producció de raïm que es dóna dins l'àmbit penedesenc. I les varietats de xarel.lo i companyia és clar també que tenen unes limitacions qualitatives que han de ser contemplades quan es planifica una plantació. Perquè un raïm de xarel.lo, macabeu o parellada, si no es destina a cava, ha de quedar com a vi tranquil. Un vi tranquil que es presta a vendre'l més com a vi jove que com a vi de criança, perquè la seva producció, fins ara, ha estat més pensada per a cava que per a vi pròpiament dit. I a un vi de 9-10 graus no se li pot demanar altres opcions que destinar-lo a cava o com a vi jove. Si es vol fer un vi tranquil, s'ha de pensar a conrear el cep sota una altra perspectiva que permeti millorar el grau.

Es pot dir que al mercat li costa absorbir vi blanc de les característiques que produïm. I es veu una sortida més fàcil per al vi negre, que té uns consumidors més addictes. Dit d'una altra manera, som deficitaris de raïm negre i sembla que produïm massa raïm blanc per valorar-lo bé. Tot plegat fa que s'obrin portes al raïm negre de qualitat, que té una garantia de compra per part dels elaboradors a un preu acordat entre elaboradors i productors. En tot cas, ha de quedar clar que no es pot produir un raïm negre de poca qualitat. El mercat demana un nivell qualitatiu per sota del qual no es pot fer aquesta opció. I és lògic que sigui així, atès que el Penedès ha entrat un xic amb els vins negres quan el mercat ja havia fet una opció per vins d'altres zones perquè aquí n'hi havia poc o no n'hi havia.

El fet que ara s'hagi despertat el consum de vi negre penedesenc es pot deure a raons diferents. Però, sobretot, que els vins negres produïts aquí tenen un alt nivell qualitatiu, i que un altre empresari ha sabut vendre arreu aquesta imatge. Tot ha fet que els vins negres del Penedès hagin estat objecte de valoració per part dels consumidors i n'han fet una opció que permet diversificar la producció de raïm en blans i negres. Les condicions ambientals de terra i clima han donat joc perquè això sigui així i els elaboradors hi han fet la resta. En principi, semblava que el Penedès hauria de ser més una terra per a blancs que per a negres. Els dies, però, han posat les coses al seu lloc i han acabat donant la raó als defensors dels vins negres. Aquí es poden fer uns grans vins blancs i es poden fer uns grans vins negres. I això ja no gosa discutir-ho ningú. En tot cas, s'ha de fer una acurada selecció de les varietats i del tipus de conreu.

No seria just pensar que es poden produir uns grans vins amb unes varietats amb limitacions pròpies. I no es pot dir que hi hagi varietats bones i dolentes, això tant en raïms blancs com en raïms negres. Però sí que hi ha varietats o viníferes que tenen més limitacions que altres. Per alguna raó hi ha varietats com el tempranillo i la garnatxa que han sobresortit per sobre de les altres varietats pròpies de la terra. I potser encara s'hauria de jugar a l'ampelografia per veure si es pot retrobar alguna varietat que es deixés de plantar per poc productiva però, tal vegada, molt qualitativa, amb personalitat pròpia que permeti recuperar un vi diferenciat. Amb tot, no s'ha d'oblidar que hi ha varietats que tenen un nivell qualitatiu molt alt, que han imposat la seva primacia arreu. Parlem, és clar, de cabernet sauvignon, merlot, pinot negre i altres, entre les més afamades i reconegudes.

Si s'ha de fer una plantació voldrà dir elegir bé la varietat en funció de la terra, lloc i mercat. I potser optar per una varietat o una altra no sigui un problema de varietat pròpiament dit. Una terra prop del mar, allò que coneixem com la marina, serà més idònia per conrear-hi un merlot o bé una syrah que no un cabernet sauvignon o un tempranillo. I una terra més alta potser el cabernet i un pinot negre. I en una terra més prima potser una garnatxa. Tot serà qüestió de definir quina actitud prenem envers la situació de l'explotació i no pensar tant en l'opció de venda com a tal. Si el mercat demana més merlot, no vol dir que forçosament s'hagi de conrear merlot, si considerem que la terra i les condicions de clima no són les idònies per fer el millor merlot.

Es parla, també, que les varietats negres i fins i tot les blanques produeixen millor qualitat de raïm i vi quan el nombre de ceps per unitat de superfície és més elevat. Si hi ha més ceps per hectàrea. Per això es fa més èmfasi per a les varietats negres que no per a les blanques. Sobretot perquè les blanques s'han identificat més amb el vi per al cava. Un vi negre ha de fer aquells dotze graus, més o menys, i això requereix disminuir la producció per cep tot i poder obtenir una producció igual per hectàrea. Sembla que amb una plantació de més de tres mil ceps l'hectàrea es poden millorar els quilograus i obtenir un vi més qualitatiu. Així es pot parlar de marcs de plantació de 2'4 x 1'20 metres, que equival a uns 3.400 ceps per hectàrea. I si es vol 2'4 x 1 metre, que permet uns 4.000 ceps. En tot cas, no s'ha d'estrènyer el marc més de 2'4 metres entre fileres perquè després hi hauria dificultats de mecanització, perquè els tractors actuals tenen tendència a més cavallatge per treballar més ràpidament